Electric Avenue – Eddy Grant

Estàndard

Amb tots vostès, un temazo que no em puc treure del cap; Senyors i Senyores, Petits i Grans!

Va per tu, que me l’has descobert.
Per tu, que t’estic descobrint!

 

I et dic:

Oh, we gonna rock down to Electric Avenue
And then we’ll take it higher!

Aquesta cançó porta una mica de la teva bogeria i martxeta 😉

P.d: He ido al bosque.
#pineappleexpress

 

Anuncis

La Gente – Lágrimas de Sangre

Estàndard

Algún día me la sabré toda.

 

Hay gente mala, mala, que está llena de miedo,
Que endurecieron sus almas curtidas,
Y hay gente buena y formal,
que a la que te descuidas te dan puñalada y te olvidan,
Que no van a sentirse hermanas jamás, ni medio mal por joderte la vida.
Hay mucha gente buena, que son dura piedra,
Y tienen momentos de debilidad,
Hay pura gente que están siempre hechos mie***,
Y de algún lado sacan valentía.

A veces se junta la gente sincera,
diferentes caras se mezclan un día cualquiera,
a veces, ese que nunca saluda te sorprenderá,
y lo que encierra dentro prendera.
Y es que siempre habrá quien buscara bronca,
Y otros te apoyaran sin aparente motivo,
que no van a callar, no les sale fallar,
y lo darán todo por un buen amigo.
Hay locos que creen que el mundo está en sus manos,
Luego son un caos viven descontrolados,
Llegando al desprecio, ensuciando espacios,
contra la lógica ecológica del mundo que habitamos.
El amor esta en aire, i el aire intoxicado,
queremos lluvia fuerte de verano,
yo sé que, nunca me dejara, nunca se secara,
la limpia energía que alimenta nuestra orbita.
Nos organizamos, nos equivocamos
y a veces parece que hasta haya humanidad,
alguien se bloquea en la asamblea,
mentes anónimas que mimas en la intimidad.
Y esa debilidad no rivaliza con la fuerza,
de la rabia de la sinceridad,
y de la claridad cristalina voluntad,
gotas de pureza en la mirada.

A veces me pregunto ¿quién serán, donde irán?
cuando estoy en el semáforo comiéndome un cruasán,
con pinta de perdidas, lidian con su rol,
distintas vidas unidas todas bajo el mismo sol.
Hay gente que habla poco de la que no te fías un pelo,
gente que no calla pero te guarda un secreto,
gente, segura de sí misma, atareada,
y gente que no mueve el culo nunca para nada.
A veces, una sola mirada es suficiente,
a veces hacen falta meses para conocerse,
personas admirables, o auténtica basura,
el arte de escoger quien se larga quien perdura.
¿Quién será el siguiente que rompa con las normas?
¿Quién será el siguiente que se imponga por las formas?
escenas cotidianas que conforman un patrón,
después de algunos años, ¡conocemos el guion!
Conocemos al truhan, al cojo y al mentiroso,
a aquel trozo de pan que se las da de peligroso,
un crisol de grises, rasgos y matices,
traumas y cicatrices dicen quién y cómo somos.
Hay quien busca a los demás porqué huye de sí mismo,
quien con copas de más se pasa de pesadísimo,
hacemos del entorno de todo menos monótono,
observándolo me descojono del horóscopo.
Hay gente cuerda y sana que están como cabras,
Que huyen del rebaño, que suben montañas,
Y ratas de ciudad sin luz ni agua, ni gas,
ni ganas de nada con esta tan soez sociedad
que apesta de sucia que está.
Hay gente cansada que busca un respiro,
Gente perdida en mitad del camino,
Gente que sufre que busca un amigo,
Y gente que cuenta conmigo y que cuenta contigo.
Yo cuento contigo, si,
Si tú cuentas conmigo,
Yo cuento contigo, si,
Tú cuenta conmigo.

Mistery Of Pop – Temples

Estàndard

Acabo d’entregar un treball de linguística en el que havia d’escollir una entrevista i extreure informació de l’entrevistat per la seva manera d’utilitzar la llengua. He triat una entrevista a l’Eduard Punset perquè sabia que almenys dues coses serien fàcils de justificar per com parla: és Català i és un bon friki.

Després d’escoltar-lo he escrit la meva TESI DOCTORAL SOBRE LA QUÍMICA PRIMA

aviam

aquí hi ha dues maneres de veure-ho: o som química o som màgia.

Si som química… doncs tot és una merda pq vol dir que funcionem per unes reaccions que estan programades per escollir per nosaltres: ni sentim, ni estimem, ni intuïm, no hosties. Tot reducció, occidació, protons, neutrons i ponts d’hidrogen. No som lliures, som com un insecte o una pinya però que es creu més guai perquè se les dóna d’evolucionat.

Si som màgia… m’agrada pensar que som màgia; tot té sentit, brillem; fem poesia i és veritat; ens agrada viure i és veritat. Somiem i sentim com individus, SOM.

La màgia, però, es pot entendre també com una altra química: la “química petita” o també anomenada “química prima”. Una química de partícules més petites i més transparents, de reaccions més silencioses que no podem estudiar perquè és tan sutil i discreta que passa inadvertida.

El concepte de la “química prima” és el punt d’inflacció de la meva tesi doctoral. Veient la màgia com una “química prima” podem arribar a dues conclusions:

1. la màgia no existeix. simplement, és una química que no sabem com funciona i, per conseqüència de la ignorància, li posem un vel de misteri que justifica que no ens entrem de l’assuntu. Els reis són els pares.

2. la pròpia química és una part de la màgia que sí que entenem. No puc subestimar l’insecte, no puc subestimar la pinya ni les reaccions redox ni els ponts d’hidrogen. Tot és part de la màgia superior o “màgia gruixuda”, la part simple de la qual nosaltres anomenem Química només la que a nosaltres ens sembla entendre; una eina de la magia gruixuda que nosaltres sabem (o creiem que sabem) catalogar.

Per poder demostrar que som i vivim dins d’aquesta màgia gruixuda, necessitaria poder explicar el funcionament d’aquesta química prima; cosa que, si tinc raó i som màgia mai seria possible, ja que el que té la màgia és que no té un funcionament establert. Així és com s’entra al bucle d’una evidència que, alhora que és evidència, és una no-demostració (que no negació).

bueno

paro d’escriure que haig d’anar a dormir; si has volgut, ja ho has entès: has d’anar a missa els diumenges.

escolta aquest temita i gosalo amb la bona química prima d’aquest ritmillo

 

 

Africa – Toto

Estàndard

Avui us vull explicar la història del cotxe llogat que casi mor atropellat. Vivia tranquil a la MERAVELLOSA CIUTAT DE GIRONA, al garatge de l’Andreu, protegit del perills, lluny de les seves pors, sempre net i a la temperatura ideal. Fins que un dia va arribar per llogar-lo un estudiant de bioquímica que tenia un esperit més artistic que científic i que no tenia problema en afirmar que “condueixo com el cul”. L’estudiant, més conegut com Marra, es va endur el cotxe a Pamplona, ciutat no tan meravellosa que no s’acaba de decidir pel que fa a les seves condicions climatològiques (cagunlou). A Pamplona en Marra va fer servir força el cotxe, i a les orelles de la narradora d’aquesta història no ha arribat que el bon jan tingués cap problema ni que el cotxe es queixés del seu conductor. Però un dia Narradora, Marra i Cotxe es van trobar a Pamplona… i es va fer fosc, i l’entrada a la carretera no era clara i FUUUUUU, un cotxe que anava a grans velocitat gairebé ens atropella però en Marra va frenar i el cotxe ens va esquivar i seguim vius i amb un somriure.
Poc abans de casi-morir (tot mola més si se li dóna un toc dramàtic) la Narradora va sentir una cançó amb la que feia molt temps que no es creuava, aquí us deixo aquest temazo dels early 80’s.

P.D: Marra, si llegeixes això, celebra la vida com s’ho mereix… ja saps, mira’t un bon video de Loulogio https://youtu.be/HMIB53esYn8